Una bufetada de realitat

La noticia que vinc a contar-vos hui és realment preocupant, ho al menys així m’ho sembla a mi. Una companya em va passar unes imatges que a continuació adjuntaré sobre uns twitts ofensius escrits per un professor d’Educació Primària. Açò és el que més m’impactà, ja que no es tracta de qualsevol persona sinó d’un docent que suposadament ha de preparar a la futura humanitat.

No sóc del tipus de persona que li agrada jutjar a la gent sense saber gran cosa d’aquestes però em resulta realment complicat pensar que una persona com aquesta pugi ser bon professor. Quan dic una persona com aquesta em referisc a la seua ideologia però sobre tot a la manera que té de expressar-la.

Els que somiem en ser algun dia mestres, vivim en la il·lusió que aquests sols són aquelles persones destinades a ser-ho, aquelles que són respectuoses amb els altres, educades, ambles, afectuoses... He d’admetre que quan vaig veure aquests twitts va ser com si en tiraren un poal d’aigua gelada, una bufetada de realitat. Una realitat que no m’agradava gens, en la que qualsevol persona pot ser professor.

Última Setmana

El dimarts 19 de desembre, començàrem la última setmana de classe. En aquesta classe, Carles ens va deixar temps per a fer el treball en grup. El principal dubte que va sorgir va ser com distribuir el temps.


És molt difícil preparar una unitat didàctica i pensar totes les activitats que es poden fer sobre un tema concret. A més, hi ha que pensar en les possibles dificultats que poden sorgir als xiquets i com podries resoldre-les.

També és molt important la divisió del temps en cadascuna de les activitats. Alhora de preparar-les, tu pots pensar que durarà un temps determinat però tens que deixar un marge per si de cas passa alguna cosa.

El dijous 21 de desembre, va ser la última classe amb Carles. Ens va deixar temps per a acabar el treball o per a estudiar, ja que teníem un examen. També vam aprofitar per a resoldre dubtes sobre l'examen. Després d'una hora aproximadament, passàrem a fer altra cosa: l'avaluació.

Carles ens va donar un foli en blanc i teníem que posar en una cara els aspectes positius i en altra els negatius sobre aquesta assignatura. Quan ho teníem fet, vam eixir de classe i vam deixar els folis al sòl.

Després, havíem de donar voltes al voltant dels folis i ,quan Carles donara una senyal, havíem d'agafar un foli del sòl que no fora el nostre. Quan ja teníem escollit ú, havíem de completar l'opinió d'aquest company amb la nostra i tornàrem a fer el mateix.

Al completar-la, tornàrem a deixar-la fora al sòl i escolliem una altra. Amb aquesta vam fer una cosa diferent. Carles va proposar que cantàrem o recitàrem el contingut que havia al foli que ens va tocar. Va ser una forma divertida d'acabar la classe.

Després de que tots ho fèrem, Carles va despedir-se de nosaltres.

Exemple a seguir?

Ahir, dimecres 20, vaig vore a les notícies una cosa que em va impactar. Va ocórrer a València, durant un partit de fútbol de querubins (xiquets de 4 i 5 anys). En aquesta categoria els xiquets no es juguen res, tan sols juguen per a divertir-se. 

El que va ocórrer va ser que, quan estava jugant un xiquet que era més bo que la resta, els pares començaren a queixar-se i a insultar-li.  L'entrenador local va decidir suspendre el partit i els pares van entrar al camp i començà la pelea entre ells, mentres que els xiquets miraven la ridícula escena. Aquí podeu vore el que va passar:

És aquest un bon exemple per als xiquets? 

Dona vergonya que hui en dia es vegen aquestes imatges i més tenint xiquets molt menuts al voltant. Aquesta escena no és la primera vegada que ocorreix i tampoc serà l'última. Quin tipus d'exemple volen donar els pares amb aquest comportament?

En la meu cas, entrene a un equip d'aquesta edat. I és meravellós. A més, tinc la sort de no tindre a cap pare que pense que el seu fill serà el millor i es torne boig en meitat d'un partit i comence a cridar i insultar. Ells tenen clar que els xiquets anen a jugar per a disfrutar, no per a intentar guanyar alguna cosa. I això haurien d'entendre-ho tots els pares.

Molts xiquets prenen als seus pares com a referent. I, en el cas nomenat al principi, poden aprendre que la violència s'utilitza en situacions que no cal però si veuen que els seus pares ho fan, poden acabar fent-ho.

En aquesta notícia ocorreix en el fútbol. I és que cada vegada hi ha més violència injustificada, la gent utilitza qualsevol excusa per a agredir. I és molt trist. I tu? Què haries per a canviar-ho?

Tretzena Setmana

El dimarts 12, la nostra companya Paula ens va possar un video molt interessant. El video consisteix en un xic prou jove que ens conta la seua visió com a professor de l'educació i possa diversosos exemples que ell mateix ha experimentat donant classe.
Paula va dir que el video estava relacionat amb un tema que vam donar en classe de cóm ser un bon mestre i Ana va dir que també tenia que vore amb el tacte pedagògic.

En la meua opinió, este video m'ha agradat moltíssim perquè m'agrada escoltar les experiències de les persones i sobretot com aquestes han canviat la seua vida per complet. El xic esta emocionat quan parla de les seues classes anteriors i això em fa creure en que en el futur jo sere la que parle així dels meus i les meues alumnes.

Quan terminarem de parlar sobre el video, tots ens vam en grups per tal de seguir fent el nostre treball sobre la planificació didàctica.

El dijous 14, Carles va començar la classe preguntant si alguna persona tenia dubtes sobre el text que havíem de llegir: “¡Mañana examen!”.

Sandra tenia un dubte sobre la pedagogia tecnològica i Carles començà a explicar el conductisme, dient que és una teoria de caixa negra perquè no mira a l’interior. En la pedagogia tecnològica, es parteix d’uns objectius generals que es concreten en uns objectius específics i d’ací passen als objectius operatius.

En aquest cas, l’avaluació consisteix en observar si s’han complert els objectius operatius. Els aspectes més rellevants que no es poden observar no s’avaluen. Per tant, és un model lògic però molt difícil. També va dir que aquest model no li agradava i mai ho va utilitzar en la seua vida professional.

Carles va plantejar una pregunta: “Tan sols és avaluable lo predible?”
La resposta és que no, perquè no es pot predir tot el que passaria en la classe.Lo millor és acostar-se a la realitat.

El model de procés parla de les característiques de les activitats.

Vam començar un debat sobre l'autoavaluació de l’alumnat. Eugenio va dir que la gent no és objectiva perquè busca traure millor nota i Aina va dir que tenia raó. Núria va dir que pensa que l'autoavaluació es refereix al seu esforç i no tant als resultats. Belén va dir que un professor preguntava que nota volia i s’hi la posava, sense avaluar per ell mateix. Noelia va dir que ho veia positiu i Kevin va dir que si però si el professor completa la seua autoavaluació. Carles va dir que si això era ètic, perquè si es autoavaluar-se el professor no ha d’opinar. El primer pas per a autoavaluar-se és que el professor accepte la nota que es pose l’alumne.

Carles va dir que estava d’acord amb el que va dir Núria, en l’autoavaluació l’alumne ha de valorar aspectes com l’esforç i no tant els continguts perquè es pot donar compte de que no ha aprés tot el que tocava. La responsabilitat d’avaluar és del professor no de l’alumne. Cap alumne es posa la nota, el tòpic la nota te l’has posat tu és falsa.

Després, Carles va passar a comentar les possibles preguntes per si teníem dubtes sobre què preguntava i ens va dir que no ens obsessionàrem amb l’examen.



Quan acabà amb això, ens deixà avançar el treball de grups.