Desena Setmana

El dijous 23, per a començar la clase, la nostra companya Belén va parlar d’una exposició a l’ajuntament sobre dibuixos que fan els xiquets quan están a la comisaria mentres que la seua mare denuncia que pateix violència de gènere. Va dir que és interessant i pensé que té raó.

L'exposició s'anomena "Les altres víctimes" i us deixe el link a una notícia on explica de que tracta exactament:

http://www.levante-emv.com/valencia/2017/11/21/dibujos-hijos-mujeres-maltratadas-expuestos/1644713.html

Alguns exemples dels dibuixos que hi han són:

 

Després ens posàrem en forma de quadrat per a comentar el text “El tacto en la enseñanza”. Anàvem comentant pàgina per pàgina les coses que ens havien cridat l’atenció. Belén va parlar sobre les diferents formes que el mestre té per a dirigir-se a l’alumne, sent autoritari o intentant parlar de forma propera.

Paula va dir que li agrada la part que diu la veu amb tacte afavoreix el contacte. I té raó perquè la forma que tenim de comunicar-nos amb altra persona pot afavorir o perjudicar la comunicació. Ana va dir que els xiquets no són objectes, sinó que també són persones a les quals hi ha que ajudar. I té raó perquè no es poden tractar com si no foren res.

Sara va dir que moltes vegades es diu més amb mirades que amb paraules. I és veritat que a vegades mirar a una persona a la cara, als ulls és millor  que dir-li qualsevol cosa. Tamara va dir que ella també va marcar aquesta part del text perquè li cridava l’atenció.

Carles (professor) va dir que moltes vegades els mestres tenen la culpa de que els xiquets es reboten per la seua forma de dirigir-se a ell. Picar a l’alumne no serveix per a res.

Gema va comentar la frase que diu: “exiteix el silenci que parla”. Diu que es senteix identificada amb això perquè a vegades viu aquesta situació, necessita que algú estiga però no diga la solució.

Sara Bravo va dir que està bé que el mestre tinga en compte la vida dels xiquets per a saber com tractar-los, però també és veritat que hi ha que intentar tractar a tots de la mateixa forma. Això va portar a un tema de debat: Podem tractar a tots els alumnes de la mateixa forma?

Sara Cusí va dir que en l’escola pot ser l’únic lloc on el tracten amb tacte. Belén va dir que si el tractem de forma diferent els companys poden fer-li bullying si coneixen els seus problemes. Aina va dir que quan era xicoteta deixaven tirats als xiquets que no traien bones notes, sense tindre en compte si tenien problemes i per això no traien bones notes. Comentà que un amic seu traia notes baixes i ara té molt bones notes. També va dir que els pares d’aquest xiquet estaven divorciats i això provocà altre debat: El divorci suposa un problema per als xiquets?

Sara va dir que això perjudica als xiquets. Carles (professor) va dir que si solucionen el divorci de forma raonable no té per què ser un problema, ja que si els xiquets veuen que els seus pares són més feliços així no té perquè perjudicar-les.

En la meua opinió, respecte a tractar els alumnes de la mateixa forma o no, pense que hi ha que intentar que ningú senta que és diferent de la resta perquè el professor el tracta de millor manera. També és cert que és difícil tractar a tots per igual ja que cada xiquet és un món diferent i pot tindre problemes greus i, per tant, necessitar més suport per part del mestre que altres. Respecte si el divorci suposa un problema, pense que no té per què ser així. Encara que supose un canvi en la vida dels xiquets, opine el mateix que Carles.

Tornant al debat del tractament igualitari, Núria va dir que perque un xiquet traga bones notes no significa que no tinga problemes i que els xiquets que tenen problemes hi ha que tractar-los millor però tampoc de forma exagerada ni amb pena. És cert que hi ha xiquets que amaguen els seus problemes i tracten de dissimular com es senten en realitat.

Carles (professor) va resaltar això de que no hi ha que tractar-los amb pena. Tampoc que no hi ha que ajudar tan sols als xiquets que aparentment problemes. Igual la resta també tenen problemes però no els veiem. Quan observem des de la distància veiem els problemes grans, quan ens acerquem veiem més enllà.

També va resaltar que això no passa tan sols amb xiquets menuts. Quan una persona no es sent qüestionada, s’expressa millor. Si es sent qüestionada és més difícil.

Continuàrem comentant el text. Mar va dir que les paraules es poden manipular però amb la mirada és més difícil enganyar. Va comentar l’exemple del text, la relació que tenen la xiqueta i la professora.

Nuria Sánchez va dir que com a bon professor tens que ocultar la teua vida, els teus problemes per a donar classe. Tens que separar la vida privada i l’escola. Núria Cerrillo va dir que els xiquets tenen que vore que els mestres també són persones i tenen problemes com ells. Carles (professor) va dir que està d’acord amb ella, que en un moment donat tens que mostrar els teus sentiments però no sempre. I jo també pensé que tens que mostrar a vegades com te sents en realitat.

Sara Cusí va contar que hi havia una professora que semblava un poc freda amb ells però un dia va dir que s’anava i començà a plorar. Carles va fer altra pregunta: Per a ser mestre tens que tindre vocació?

Tots pensàrem que si però Carles va dir que no té per què. Contà la seua història dient que ell no tenia vocació. Ell al principi pensà que era un treball amb persones i buscava crear un món millor. Ell tenia vocació per a canviar el món i va veure que l’educació era la seua ferramenta. Ser mestre té una gran responsabilitat perquè treballes amb persones.

Aina va dir “a través de los ojos somos capaces de hablarnos...”. això el relacionarem amb el debat d’abans (a vegades una mirada serveix més que les paraules). Vero Díaz va dir que si fas un gest a un xiquet vergonyós que inspira confiança, és més fàcil que aconseguixes que parle. Carles va dir que quan una persona està tensa, és més agressiu. Els xiquets reaccionen a la nostra tranquilitat o nerviosisme.

Isabel va dir que els alumnes presten més atenció si el professor viu el que diu, crea un ambient més còmode. Carla va dir que no és lo mateix que un professor explique disfrutant o perque no té altra opció. Això influeix en la forma que els xiquets anen a atendre.

Diana i Adrián van dir que eduques amb l'exemple, encara que a vegades no te dones compte. Sara Cusí va dir que el  mestre és un referent i té que tindre en compte tot el que fa. Ana va dir que tots eduquem, no tan sols tenen que fer-ho els mestres. Aquesta imatge reflecteix el que seria predicar amb l'exemple, encara que en aquesta cas fa referència al paper dels pares en l'educació:

Miguel va dir que no està d’acord amb el tema dels exemples negatius. Diu que si tu eres fumador no provoca res negatiu en els alumnes. Rita va dir que ningú pot prohibir-ho o canviar la seua forma de vida, els seus hàbits per ser mestre. Carles (professor) va dir que ell agradeix que li prohibiren fumar perquè gràcies a això ha deixat el tabac.

Laura va contar que dona classes de natació a xiquets de 8 anys i que té un xiquet amb autisme i a vegades li costa fer algunes activitats. També va dir que els seus pares no tenen molt tacte amb ell i que el que ella pot ajudar-le és poc perquè tan sols està 2 hores a la setmana amb ell. Carles va dir que no importa la quantitat sinó la qualitat. I té molta raó.

A mi em va cridar l’atenció: “los buenos profesores no temen mostrar que tienen dificultades con algunas cosas”. El motiu pel qual vaig escollir aquesta frase és que, com a mestre i possiblement com a referent dels alumnes, tens que ensenyar als xiquets que ningú és perfecte i que tots necessitem ajuda alguna vegada. D’aquesta forma, els xiquets veuran més fácil demanar-te ajuda quan la necessiten,

Van continuar parlant altres companys, fins que tots haguérem dit alguna cosa relacionada amb aquest text. Aquesta classe va servir per a reflexionar sobre diverses coses: com tractar a un xiquet amb problemes, si com a mestre tens que mostrar o no els teus sentiments, si hi ha que tractar a tots iguals, si ser mestre té que ser per vocació o no…

I tu què penses? Qualsevol persona pot ser mestre?