El dimarts 7 de
novembre la classe començà amb l’aportació d’una companya. Ella ens va parlar
de la desigualtat entre homes i dones que ella presència com a cambrera. Per suposat,
aquesta desigualtat es troba present a l’escola, ja que aquesta no es troba
aïllada dels problemes que hi ha al món.
La meua opinió
sobre la desigualtat de gènere a l’escola és la següent: crec que la majoria de
professors i professores no tracten igual als xiquets i xiquetes. Des de que
aquests professors eren petits han rebut missatges sexistes i, per tant,
transmitixen inconscientment el que han aprés. Com que es considera que les
xiques són més sensibles que els xics, així és com es tracta als xiquets. El
resultat final és que no es permet als xiquets expressar els seu sentiments
lliurement perquè se’ls considera menys homes si ho fan. Açò desencadena
conductes de superioritat cap a les xiques, les que més tard sofriran les
conseqüències del masclisme. Si ja
eduquem des de petits als xiquets i xiquetes de diferent manera, no podem esperar
que quan es facin grans es comporten amb igualtat entre ells.
Després ens hem
posat en grups de huit per fer una activitat sobre Freinet. L’últim dia de
classe haguérem de buscar informació sobre Freinet i el que havíem de fer ara
era compartir el que havíem trobat amb la resta del grup. Al meu parèixer aquesta
és una molt bona activitat per treballar en grup, tindre l’opció de explicar el
que has buscat i escoltar als altres.
Un poc de Freinet...
Aquest va ser l’introductor de la impremta en l’escola i defensor d’una pedagogia
que escolta als xiquets, s’inspira en els seus descobriments, els posa en
contacte amb la natura i dona valor a les capacitats de cada un. Els
xiquets s’expressaven lliurement amb la correspondència escolar, ja que Freinet
defensava la lliure expressió. Cal dir que moltes de les
coses que planteja, s’han aplicat a moltes aules posteriorment. A més, Carles
ens digué que Freinet creia que castigar als xiquets no servia de res, ja que només
es pot educar amb la dignitat i respectant als xiquets. Crec que no puc estar
més d’acord amb aquesta afirmació. Els xiquets no són diferents als adults en
el fet que saben pensar, pel que la millor manera de dir-los que han fet alguna
cosa malament és raonant amb ells perquè això que han fet està mal. Estic completament en contra de dir-los: “fes
això o no ho facis perquè jo ho dic i punt”.
Una altra activitat que van fer seguint en
els grups de huit va ser una sobre les TIC. Aquesta consistia en pensar en
activitats innovadores per a l’aula que continguen les noves tecnologies.
Carles va dit que el que passa actualment és que hi ha moltes tabletes a les
aules, la funció de les quals es merament substitutiva al llibre, ja que
s’utilitza per a veure diapositives o tindre el llibre de sempre però
digitalment en el que es fan les mateixes activitats de sempre. Des del meu punt
de vista, açò es deu a que és més fàcil dir als pares dels xiquets que els
compren tabletes que estar pensant contínuament en activitats innovadores per
als xiquets. Com que els professors van a seguir cobrant a final de mes,
ja que no hi ha ningú que els vigile o els puga fer fora del seu treball per
una cosa així, es decanten per l’opció més fàcil: seguir un guió o el que és
el mateix un llibre de text.
Algunes de les activitats innovadores que
vam pensar entre tots van ser: posar vídeos i pel·lícules que poden ser
comentades conjuntament, els xiquets poden plasmar la informació en un Power Point
o en un Prezi i mostrar als seus companys el que han investigat, fer un blog
tant entre tota la classe com per grups o fer videollamades amb alumnes
d’altres països, açò pot ser molt nutritiu a nivell cultural, ja que els
xiquets poden veure altres punts de vista i altres maneres de veure el món
(obrir fronteres).
El dijous 9 de
novembre, una companya començà la classe contant el que va presenciar davant
d’un col·legi: un xiquet junt al seu pare estaven enfrontant-se amb una xiqueta
fins que intervingueren dos professors. Al col·legi d’aquesta companya es
tractaven els conflictes dels més petits amb els professors i els alumnes de
segon de batxillerat i, així, dialogant, es resolien; en compte de castigar els
xiquets.
L’aportació per
part del nostre professor va ser la següent: legalment, quan el xiquet ix del
col·legi ja no és responsabilitat dels professors; així i tot, hi ha vegades en
les que els professors s’han d’implicar en problemes exteriors al centre que
tenen a veure amb els alumnes. La meua opinió: si considerem l’escola com una
extensió de la vida dels alumnes, que per a mi això és el que és, els
professors han d’implicar-se amb els seus alumnes, saber que quins són els seus
problemes i ajudar-los a resoldre’ls. Si
els alumnes veuen en el professor una persona que els ajuda i els fa costat, la
relació alumne/a-professor/a serà fluïda, empàtica i assertiva.
Seguidament
tornàrem al tema de les TIC, tractat la classe anterior. La idea que ja
tractarem és que moltes vegades les noves tecnologies (ordenadors portàtils,
iPad, etc.) no canvien res.
Vegem un poc de teoria... Les ferramentes
TIC poden ser:
- · Obertes, ho poden veure tots (ex.: el blog).
- · Tancades, ho veuen unes determinades persones (ex.: Moodle).
Model
tradicional de ensenyar: TIC ajudar en l’explicació
(pissarres digitals, presentacions, vídeos...), per a la realització
d’activitats de control: qüestions, activitats tancades (sopes de lletres,
encreuats, Jclic, Hotpotatoes...) i la utilització del llibre de text digital.
Recerca de
informació: han de aprendre a contrastar la informació
i veure la última actualització, fiabilitat, rellevància, intencionalitat.
Saber transformar la informació en coneixement.
Treball en grup: l’alumnat no està acostumat a treballar en grup, el que es fa és
repartir-se la informació i després ajuntar-ho.
Comunicació: en gent major es pot utilitzar Facebook o Twitter i en el cas de més
xicotets, Edmodo, que és com un substitutiu de Facebook.
Per finalitzar la
classe amb un bon sabor de boca, vam veure un documental sobre un excel·lent
professor i els seus alumnes. Una de les activitats estrella d’aquesta classe
és escriure una carta individualment, és a dir, l’alumne escriu sobre els seus
pensaments, els seus sentiments o sobre el que li ha passat. Cada dia un alumne
llig la carta que ha escrit a la seua llibreta a la resta de la classe. Aqueta
és una bona manera de que els pensaments dels xiquets queden gravats. Amb aquest mètode el professor aconsegueix
crear un ambient a la classe que permet a tots els alumnes expressar-se i, el
que és molt important, empatitzar amb la resta.
El que ha de fer un
professor és ensenyar que la vida té un
gran valor. Aquest professor dóna molta importància als sentiments dels
alumnes i porta 30 anys en el seu ofici, motiu pel qual de vegades altres professors
van a veure les seus classes.
Al vídeo també es
presenta un conflicte molt comú a totes les escoles. El menyspreu d’alguns
alumnes cap a altres. El professor els renega i els xiquets sols diuen que bones
paraules i ningú admitix haver-se rist d’un company pel que els demana als
alumnes que reflexionen sobre els seus actes i que escriguen cartes en les
seues llibretes. Uns dies després, els alumnes confessen els seus vertaders
actes. Amb açò aprenem que moltes
vegades és millor no forçar un xiquet perquè confessi alguna cosa i donar-li
temps.
I, així, veiem
esdeveniment rere esdeveniment com el professor es limita a escoltar, fer
pensar, posar-se en la posició dels nens i a ser pacient. Per l’altra banda,
els nens són els que van aprenent d’ells mateixos i dels seus companys, aprenen
de les seues vivències personals i van superant tots junts problemes realment
forts com la pèrdua d’un pare.
Aquest documental
reflexa molt bé la idea de l’aula com un espai de vida. Els xiquets poden
expressar els seus pensaments sense sentir-se jutjats. És clar que es necessita un llarg procés per aconseguir aquest ambient
a una aula, però no és impossible. Un bon mestre no veu els seus alumnes com a
objectes sinó com a subjectes, és a dir, com a persones.
